28 de juliol 2006
Yaki
El que tenen els blocs i que la gent comenti, es que al final, alguns blocaires, ja son part de tu. És com si poguessis anar construint una personeta amb trossets de textos que escriu, amb cada paraula que sense volguer ens deixa veure com és aquesta persona que potser esta a l’altra banda del món, o potser ben a prop. I al final, les seves emocions, els seus problemes, el seu entorn, te’l fas tambe una mica teu, t’hi acostes desde la distancia. I això és el que m’ha pasat amb la Yaki. Ella és genial. Em sembla que tinc pocs posts que no hagin siguts comentats per ella, és més, quan n’escric un, espero sempre que ella escrigui, no ho puc evitar. Em transmet bon rotllo, i els seus posts de “Te hablo en otra lengua” em fascinen. Amb les seves instruccions via msn estic aprenent a personalitzar el meu propi bloc i fer-lo una mica més meu. A vegades ha dit que es prenia vacances blocaires, i jo la trobava a faltar. Perquè molts cops quan arribo a casa tard, o m’aixeco ben d’hora a les 7 del matí abans d’anar a classe o qualsevol altre cosa, de les primeres coses que faig es mirar si ha escrit alguna cosa, és ja com una rutina que, a més, m’agrada. He vist ja a la seva mare, les seves habitacions, la seva cosina, els instruments sonors que la desperten cada matí, etc, i algun dia espero veure-la a ella (però no d’esquena) perquè saps que em deus una abraçada ben forta (o un test al cap…) i no m’oblido ;) mentrestant em conformo amb les converses curtes però divertides que fem pel msn i els comentaris amb força que em deixes sempre :)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Ara, estaria bé posar la lletra una miiiiica més gran. Per poder-la llegir sense fer Ctrl - + tres vegades ;-)
Menys mal que no t'he fet cas i no he esperat fins demà. Se m'acaba de treure tot el mal del queixal. :) és el més maco que m'han pogut dir en dies, mesos i anys. Tia m'has fet plorar i tot... Ja no recordo perquè t'havia de donar una abraçada, però sí sé que te l’havia de donar. La meva memòria fa pena, però segur, segur, segur que te la donaré. I ara amb més motiu. Tia gràcies, gràcies, gràcies infinites. No hi haurà manera al món d'agrair-te això. Tu també t'has fet per mi una "rutina", que no és una rutina perquè m'encanta/es , però sí, ets de les primeres persones que saludo només entrar al msn. Ni que sigui saludar perquè sempre vaig amb presses, que llegeixo i comento quan hi ha un post nou, i m'impaciento. Molts dies. M'impaciento moltíssim perquè m'agradaria que actualitzessis més. Però no, després recapacito i penso que fas bé. Perquè és el teu estil. Fer-nos esperar, i a mi fer-me patir perquè no vull pensar que has deixat d’escriure, però després ens recompenses amb un post. Un post extraordinari. Carregat molts cops d’una sinceritat que, parlant en primera persona, m’has fet por. De veritat. Sublim. I per últim, que jo tinc molt rotllo, dir-te que t’estàs transformant en una necessitat diària. Moltes tardes quan arribo de treballar espero que estiguis connectada per saludar-te, ni que sigui saludar-te i ja estic tranquil.la. Ets com una droga. Tia estic sentimental no em facis cas. Doncs res, moltes gràcies un altre cop. Però moltes, moltes, moltes. Algun dia et coneixeré en persona, perquè Barcelona no és tan gran i llavors reafirmaré que la Noe té moltíssima sort de tenir-te al costat i t’agrairé que hagis dit això de mi. D’alguna manera o altra tinc la necessitat de fer-ho. I em penso que més o menys i tenint en compte l’espontaneïtat t’ho he dit tot. Ets molt gran Nàdia, i com et vaig dir un cop, tu mai podràs ser una meitat. ^^ (per cert, hem de negociar això de la lletra de la plantilla... Que t’agradi és maco però ens hi deixarem la vista xD) I el que et tinc jo, no és a causa del teu post, sinó perquè ho vaig sentir així. :) Bé, ja ho entendràs. ^^, fins aviat o millor, fins demà!. Me'n vaig a dormir amb un somriure d'orella a orella i no m'importa que em faci mal el queixal. ^^
aiii, q bonic tot :). Si, la yaki
és la yaki i també tinc la sort de llegir-la i disfrutar. Ahir em vaig enrecordar q li treien un queixal i pensava "pobreta" i ja veus, com bé dius tu, només de llegir a les persones sense voler s'han introduit a la teva vida :)
Això ens ha passat a tots en un moment o altre... i és molt maco. Un salut!
Cusineta! Ja he tornat! Molt sentimental el bloc, però és una veritat com un temple, llegir algú és increible al cap del temps, però a més la yaki entra molt directament! ;) un petó a totes dues!
Nosé per què m'acabeu de recordar a mi i a una gran amiga, germaneta... és tan genial poder sentir això! i que duri, que duri aquesta mena de necesitat sana! que és molt i molt bo!! petonets! ;)
Publica un comentari a l'entrada