Avui he vist com en un minut...en un segon...enfi, en un moment...ha marxat del meu costat allò que més estimaba...la meva raó de viure,d'estar dreta, de lluitar per aquesta vida dins d'aquest món tant insignificant.I el pijtor de tot...la meitat de la culpa és meva. I se que és egoista però ara mateix desitjo que s'arrepenteixi tota la vida del que ha fet,perquè evidenment, jo no vull ,o com seria correcte dir ara : jo no volia. Perquè per mi estimar és lluitar dia a dia contra tot el que s'interposi, fins i tot contra una mateixa,en contra del món...Però encara hi ha més!Per algún motiu inexplicable...encara tinc ganes de lluitar per ella, tot i sabent...que no hi ha volta enrere i això és un sentiment horrible,que fa mal.M'agradaria no tenir cap mena d'esperança,arrancar-me del cor això que sento per ella,però no puc...no puc...tanco els ulls i l'únic que veig és la seva imatge, records, records i més records....que em crement dins del cor,dins la ment.No se com explicar,el dolor que sentiré, veient cada dia al meu costat a la persona que més estimo, i no poder sentir que és meva, no poder abraçar-la,no poder simplement,dir-li que l'estimo amb totes les forces d'aquest món i que cada llágrima que ara llisca pel meu rostre...és per ella.Sincerament no se si soc capaç de fingir amistat cada dia de la meva vida...però faré un esforç perquè així ho vol ella i només vull la seva felicitat.Em moro de ganes de surtir corrents a buscar-la,i suplicar-li que no em deixi, que faré tot el que vulgui si cal perquè no em deixi…però no ho faré…no estaria bè. Per tant…em quedaré aquí sentada mirant com se me’n va la vida…
